T'imagines que avui dia, cada vegada que un jutge, un polític o un inspector d'Hisenda acabés el seu mandat, hagués d'asseure's en un banc públic durant 30 dies perquè qualsevol ciutadà pogués denunciar-lo per abús de poder o corrupció, i hagués de pagar les indemnitzacions amb la seva pròpia butxaca i patrimoni personal? Això ja existia a Catalunya fa més de 700 anys! Eren la PURGA DE TAULA i el JUÍ DE VISITA, dues de les institucions més avançades d'Europa recollides a les nostres Constitucions (Llibre I de la Compilació de 1704) que el Decret de Nova Planta ens va robar el 1716. Com els nostres avantpassats van blindar el poble contra la impunitat del poder: 1. QUÈ ERA LA PURGA DE TAULA? (Auditoria als funcionaris reials i veguers) A l'Estat català, els càrrecs públics i judicials (veguers, batlles, sotsveguers, jutges i procuradors) eren temporals —normalment duraven tres anys (triennals)— i estaven sotmesos a una regla d'or: qui té poder públic ha de respondre amb el seu patrimoni privat. 👉 Havia de quedar-se físicament durant 30 dies a la capital de la seva demarcació, despullat de tota autoritat i assegut literalment darrere d'una taula pública ("fer taula" o "purgar taula"). 👉 Es feien crides públiques per tots els pobles anunciant que s'obria la Taula: qualsevol ciutadà —del pagès més humil al mercader més ric— podia presentar queixes contra ell per suborns, cobraments il·legals, detencions arbitràries o haver violat les Constitucions. 👉 Un tribunal d'inquisidors independents ("jutges de taula") resolia de forma sumària i ràpida: si l'oficial havia comès abús o negligència, havia d'indemnitzar el ciutadà al doble o al quàdruple amb els seus propis béns personals (que deixava en penyora abans d'acceptar el càrrec!), a més de quedar inhabilitat a perpetuïtat. 2. QUÈ ERA EL JUÍ DE VISITA DEL GENERAL? (Auditoria al Govern de la Generalitat) 👉 Al final de cada trienni, els mateixos Diputats i Oïdors de Comptes de la Diputació del General (l'equivalent al President de la Generalitat i els consellers d'Economia), juntament amb tots els oficials i recaptadors d'impostos, eren sotmesos a un judici d'auditoria implacable. 👉 Els "Visitadors" (escollits per insaculació/sorteig entre els 3 Braços) revisaven fins a l'últim sou gastat de la caixa pública i totes les decisions preses. 👉 Si un Diputat havia malversat fons públics, havia afavorit amics o s'havia saltat una Constitució, anava directe a presó i responia amb la seva pròpia fortuna familiar! 3. DE LA RESPONSABILITAT CATALANA A LA IMPUNITAT DE 1716 I DEL 78 Amb l'ocupació militar de 1714 i el Decret de Nova Planta (1716), Felip V va fulminar tant la Purga de Taula com el Juí de Visita. Per què? Perquè l'absolutisme borbònic necessitava jutges, militars i corregidors impunes que només obeïssin Madrid sense retre comptes davant del poble català, l'origen directe del sistema actual del règim del 78: avui un jutge pot dictar resolucions injustes, un inspector fiscal pot embargar-te la vida sense sentència ferma o un polític pot arruïnar el país amb promeses falses, i si al cap d'uns anys un tribunal els dona la contrària, no paguen res de la butxaca: la multa la paguem nosaltres amb impostos! 4. PER QUÈ HO RECUPEREM A LA QUARTA COMPILACIÓ? Quan parlem de restituir les Constitucions de Catalunya i promulgar la Quarta Compilació per fer efectiva la República parlem de portar aquesta tecnologia democràtica al segle XXI: * Jutges del Tribunal de Contrafaccions i Síndics escollits per insaculació (sorteig). * Responsabilitat patrimonial directa i personal de tot jutge, inspector fiscal i càrrec polític: qui abusa del poder o viola els drets d'un ciutadà, ho paga amb el seu patrimoni! * Auditoria ciutadana obligatòria (Purga de Taula moderna) en acabar qualsevol mandat públic. Fa 500 anys érem l'Estat de dret més avançat i exigent d'Europa amb el poder. Deixem enrere la impunitat autonòmica i restituïm la nostra llibertat amb la Quarta Compilació!

En aquest article (12 min.) exposarem de manera exhaustiva com es va construir aquest edifici jurídic prodigiós des del segle XI fins al 1706, analitzarem els fragments literals més avançats i sorprenents de les nostres lleis històriques, demostrarem per què la seva vigència de fons és l'arma jurídica més inatacable que tenim —seguint el model d'èxit internacional de les repúbliques bàltiques (Estònia, Letònia i Lituània)— i traçarem el full de ruta per connectar les Constitucions de Catalunya amb la República moderna del segle XXI ratificada el 1-O-2017.

Una verola a Viena i un canvi de govern a Londres van condemnar Catalunya a lluitar sola contra els dos exèrcits més poderosos del món. Molts es pregunten com vam passar de tenir el suport de les grans potències europees el 1705 a quedar completament sols darrere les muralles de Barcelona el 1713. No va ser per una derrota militar nostra, sinó per un gir geopolític fulminant i una de les traïcions més vergonyoses de la història de la diplomàcia. Aquí tens la cronologia exacta de com Europa va vendre les llibertats dels catalans als despatxos: 👉 * El punt d'inflexió a Londres: la caiguda dels Whigs (1710) Fins al 1710, el govern britànic estava en mans dels Whigs (liberals), fermament compromesos amb la guerra contra Lluís XIV de França i amb el Pacte de Gènova (1705), pel qual Anglaterra havia promès per escrit defensar les Constitucions de Catalunya fins al final, fos quin fos el resultat de la guerra. Però a finals de 1710, els Tories (conservadors) guanyen les eleccions britàniques. Volen acabar la guerra immediatament per fer negocis i comencen a negociar en secret amb França a esquena dels seus aliats. 👉 * La mort que ho canvia tot: 17 d'abril de 1711 A Viena, l'emperador Josep I d'Habsburg (germà gran del nostre rei Carles III) mor sobtadament de verola amb només 32 anys i sense fills mascles. Automàticament, l'arxiduc Carles hereta el Sacre Imperi Romanogermànic i tots els dominis austríacs. 👉 * L'excusa perfecta per a Anglaterra La Gran Aliança havia entrat en guerra per evitar que França i Espanya s'unissin sota els Borbons. Però ara, si Carles III guanyava també la corona hispànica, es reconstruiria l'immens imperi de Carles V (Espanya + Àustria + Sacre Imperi). Els Tories britànics van trobar l'excusa geopolítica perfecta: tampoc volien un superimperi austríac. El setembre de 1711, Carles III marxa de Barcelona cap a Frankfurt per ser coronat emperador (com a Carles VI), deixant l'emperadriu Elisabet Cristina a Barcelona com a garantia que no ens abandonaria. Però ja no tornaria mai més. 👉 * La vergonya d'Utrecht i el "Cas dels Catalans" (1713) A l'abril de 1713 se signa el Tractat d'Utrecht. Anglaterra reconeix Felip V com a rei d'Espanya a canvi de quedar-se Gibraltar, Menorca i el lucratíssim "Asiento de Negros". Per tancar aquest negoci colonial, a l'article 13 del tractat, Anglaterra accepta que se segrestin les Constitucions de Catalunya i que se'ns imposin les lleis de Castella. 👉 * L'evacuació i l'abandonament total (març - juny de 1713) Carles no renuncia formalment als seus títols (no ho farà fins al Tractat de Viena de 1725), però retira l'exèrcit i deixa Catalunya completament desprotegida davant les tropes de Felip V i de Lluís XIV. 👉 * 9 de juliol de 1713: Catalunya decideix lluitar sola La Junta de Braços (el Parlament català d'emergència) es reuneix al Palau de la Generalitat. La majoria dels dirigents d'un país normal s'haurien rendit. Però el Braç Reial (els representants de les ciutats i viles) i figures com Manuel Ferrer i Sitges o Rafael Casanova s'imposen: proclamen la guerra a ultrança. Durant catorze mesos (del juliol de 1713 al setembre de 1714), un petit país sense rei i sense aliats va resistir en solitari el setge combinat de les dues superpotències militars de l'època: l'Imperi espanyol i l'Imperi francès de Lluís XIV, que va haver d'enviar el duc de Berwick amb desenes de milers de soldats i artilleria pesant per poder doblegar Barcelona. Ja no lluitaven per Carles d'Àustria ni per cap corona. Com deien els mateixos bàndols de la Generalitat d'aquells dies, lluitaven defensant pam a pam les Constitucions de 1704 i 1706 que els feien ciutadans lliures i no súbdits. A Anglaterra mateix, aquella traïció va provocar un escàndol parlamentari el 1714 conegut com "The Case of the Catalans", on els diputats de l'oposició van denunciar que l'honor britànic havia quedat tacat per sempre per haver venut un poble aliat que havia confiat en la seva paraula.