L’obsessió malaltissa d’en @Rufian potser té arrels psicològiques inescrutables però s’explica racionalment. La unitat independentista (única opció per continuar la lluita per l’autodeterminació) seria un desastre pel seu pla de vida i aspiracions de lideratge del “movimiento de izquierdas” espanyol (a Catalunya no pot liderar res). Si fos honest, o veritablement prioritzés Catalunya, buscaria un altre partit (pot fer molt bona feina a Podemos o al PSOE), però potser no el voldrien ni els que li riuen les gràcies. És perfectament legítim prioritzar les lluites pels drets socials a Espanya o al món, però a Catalunya sense emancipació tampoc hi haurà una redistribució justa o les precondicions per fer efectius els drets socials o culturals. Trist que el resentiment, narcissisme i ambició personal d’alguns tingui segrestat el futur.

El meu pare també era nascut a Extremadura, en un poblet de la provincia de Badajoz, on de petit va patir molta gana en una família molt pobre de nou germans. Després de marxar a l’adolescència amb una “botijeros” que anaven cap a Madrid (vaja, un MENA) perquè van pensar que era molt simpàtic i els ajudaria a vendre més, va arribar a Catalunya quan ja tenia 20 anyets i va conèixer la meva mare en un festa major del seu poble. Mai vaig sentir-li dir que havia vingut amb la missió d’aixecar Catalunya. La seva missió era sobreviure pobret, com ara molts immigrants que arriben de més lluny. Això sí: va treballar moltíssim i sens dubte va contribuir a que Catalunya avancés. També es va integrar i agraïr molt que aquesta terra li oferís l’oportunitat de viure amb dignitat amb la filla d’un pagès que mai a la seva vida va parlar en castellà.