Quan semblava que els Puigdemont, els Junqueras i els Baños anaven de veres, des de la SEM vam fer un homenatge als màrtirs de 1714 i una ofrena floral presidida pel coronel Dorcha Lee, amb el respecte, el silenci i la formalitat amb què ho fan els militars de carrera. Havíem convençut un professional de la defensa. Un home que s’havia allistat a l’exèrcit del seu país i que ens il·lustrava, amb simpatia, sobre el funcionament de la NATO i la seva operativa. Creia que el Fossar era, per a nosaltres, una mena de tomba del soldat desconegut: un lloc de reflexió, de memòria i de profund sentiment patriòtic per damunt de tot. Em fa vergonya, per la part que em toca, haver-lo entabanat. Perquè el Fossar ha tornat a convertir-se en un teatre d’enfrontament, fruit de la patrimonialització de l’urna de l’honor per part del que s’anomena esquerra independentista. Avui contra AC. Demà contra qui? Fa dies que em pregunto si ningú és capaç d’entendre que així ens tenen exactament on volen. I sembla que no. Al Fossar hi hauria de poder dir la seva qualsevol formació política, associació, club, sindicat o gremi de pastissers vegans que es declari obertament independentista. Perquè els morts són de tots, no dels uns ni dels altres. Al Fossar s’hi va a renovar el jurament en favor de la causa d’alliberament nacional. La resta de causes —pròpies o alienes— fan nosa, sobren, polaritzen i ens divideixen. Els morts de 1714 no són patrimoni d’una esquerra, d’una dreta, d’un partit ni d’una generació. Són els nostres morts.