Max Rebo®

Costa de creure, però les famoses baralles de Bud Spencer i Terence Hill tenen una influència ben inesperada: el musical "SEVEN BRIDES FOR SEVEN BROTHERS" (1954), de Stanley Donen. Terence Hill va explicar què havia après d'aquella pel·lícula i com aquella experiència havia acabat influint en els seus westerns. Hill havia quedat impressionat per una baralla del musical en què els ballarins encadenaven empentes, cops i caigudes amb una precisió extraordinària. L'escena el va fascinar fins al punt de cronometrar-la. Hi havia descobert una manera diferent de concebre les baralles cinematogràfiques: podien allargar-se molt més del que era habitual sense esgotar l'interès de l'espectador, sempre que el ritme i la coordinació dels moviments fossin els adequats. Amb Spencer, van traslladar aquella concepció al western, on els tirotejos cedien protagonisme a les bufetades, les pauses còmiques i les caigudes aparatoses. Dels assajos també va néixer el 'pugno del piccione' (‘cop de puny del colom’), aquell cop vertical al cap que acabaria convertint-se en un dels gestos més reconeixibles de Bud Spencer. Ell va idear el moviment del puny i Hill el va completar amb un petit salt abans de desplomar-se. Spencer, a més, tenia una convicció molt clara sobre la violència que mostraven les seves pel·lícules: no havia d'espantar els nens. D'aquí l'absència gairebé absoluta de sang i morts, els adversaris que s'aixecaven després de rebre una pallissa i fugien, i una violència reservada habitualment als personatges que abusaven dels altres. El resultat semblava espontani, gairebé improvisat, però aquelles baralles exigien hores d'assajos i una coordinació minuciosa. Una manera de treballar molt més propera a la coreografia del musical que no pas a les convencions del western tradicional: