Salut pel Català

Avui fa deu anys que la majoria del Parlament de Catalunya, representant legítim del poble català, em va fer l’honor d’elegir-me com a president del país. Vaig assumir la proposta del president Mas amb la plena consciència del que podria comportar complir amb el compromís, i també de les enormes dificultats amb què ens trobaríem. Perquè al davant hi teníem no només un govern molt hostil sinó també tot l’aparell de l’estat profund, mobilitzat a dreta i esquerra per impedir qualsevol avenç a través de qualsevol mitjà, lícit o il·lícit. I malgrat tota aquesta mobilització de recursos en contra, vam fer de la unitat i la generositat les armes més poderoses per aconseguir empènyer els nostres propòsits. Des de tenir pressupostos en un context molt més complex que el d’ara, gestionar tragèdies com l’accident de Freginals i plantar cara als terribles atemptats de Barcelona i Cambrils, fins al referèndum d’independència de l’1 d’octubre i la declaració del 27 enmig d’una duríssima ofensiva de l’Estat, que mai no esborrarem de la nostra memòria. Fa 8 anys i dos mesos que vaig decidir exiliar-me per continuar lluitant pel que vaig defensar, amb encerts i errors, en els 21 mesos de president. Avui les condicions no són les mateixes, ni les del país ni les meves, però hi ha valors i principis que, malgrat conjuntures i modes, resisteixen el pas del temps i pels quals val la pena continuar lluitant. I que, per més que ens amenacin i no s’aturin en l’intent de destruir-nos si cal a nivell personal, no són renunciables. Molt menys ara, en què el món bascula cap a posicions que posen en qüestió uns valors i principis que han fet de Catalunya una nació capaç de sobreviure a totes les amenaces que ha rebut al llarg de la història. Per això no només no hi podem renunciar sinó que els hem de reforçar amb convicció, una legítima autoestima pel que hem estat capaços de fer i amb una esperança insubornable pel país que tenim dret a somiar i a constuir.