Ramon de l'oest

Com molts catalans, el meu besavi va ser un indiano, un d’aquells homes empesos per la misèria que varen marxar a Cuba, terra de promissió. L’avi Salvador, com el coneixia el meu pare, havia sortit de Riudaura i va anar a petar a Sant Feliu de Guíxols, on treballava de fuster fent vaixells —té nassos: no sabia ni nedar. L’amo li va pagar un passatge a l’Havana i allà s’hi va quedar, primer construint carreteres per a d'altres, i després amb la seva pròpia quadrilla. Quan va tornar, carregat de duros, el so de l’havanera ja havia entrat a la nostra família per quedar-s’hi. El meu pare i els meus oncles les cantaven —malament, val a dir-ho—, especialment les més tradicionals, en castellà, tal com la cantaven els mariners que sobrevisqueren a la colònia i la seva pèrdua. Conservo cartes del besavi escrites en aquell català pre-Fabra, un idioma viu i contundent, que conviu amb l’eco sensual i melangiós de les lletres caribenyes. Potser per això, quan el pare va decidir passar els estius a Llafranc, el cremat i les havaneres es varen instal·lar a la meva infantesa d’una manera natural i irreversible. La cantada de Calella era una cita especial. Hi anàvem en barca, primer amb la família, més tard amb amics. El ritme dolç del Carib, les lletres picants i unes quantes tassetes de cremat despertaven més d’un somni adolescent. Recordo que no tothom s’hi trobava còmode: el “visca Catalunya” feia enrere els estiuejants més espanyols, i fins i tot algun amic pijo-progre va deixar de venir per por al contagi d’un catalanisme que trobava carrincló. D’aquests crítics amb el va-i-ve sensual de les havaneres encara en queden. Que si és colonialisme, kumbaryantisme del Pujol, massa catalufo i “qué pone en tu DNI” alhora. Els podeu sentir al RAC1, a TV3 o llegir a la premsa de Vichy; són els hereus dels que ja no els hi agradaven les havaneres als anys 70. Després d’anys lluny de la Costa Brava, vaig tornar-hi gràcies a l’estupenda senyora Savalls, aquest cop amb la meva nova família. La cantada de Calella, però, havia canviat. El públic ja no eren marinos o pescadors sinó un cert turisme agressiu, vingut a veure l’espectacle des de primera fila. Però un vespre, a Llafranc, vam sentir cantar uns xicots de Palafrugell: Els Cremats. Els hi vam comprar els dos CDs, i una de les cançons —Vestida de nit— va acabar formant part de la nostra banda sonora personal. Anys més tard la vam sentir a Calella en la veu de la Sílvia Pérez Cruz, filla del seu autor. Va ser un moment emocionant. Fa uns dies vaig saber que enguany, a la Cantada de Calella, han decidit prescindir d’El meu avi. Aprofitant la cancel·lació de l'autor (tot i que la família d'Ortega Monasterio ha demandat a TV3), l'alcaldessa del PSC ha decidit censurar-la. "El meu avi" ja molestava als anys 70, però als fills dels catalans que van sobreviure la Guerra d’Espanya se’ns parlava d’uns catalans que feien la guerra. Catalans armats, anatema. Per a molts de nosaltres, El meu avi no parla de la guerra de Cuba, sinó de la guerra de la memòria, de tot allò que hem heretat. Jo no ho oblido, no ho feu vosaltres, si us plau.