El Nen Garrofa

Ahir vaig cometre l’excés de posar-me una mica moralitzant amb la Diada. Tots pequem. I alguns m’heu dit que estava posant al mateix sac les accions dels uns i dels altres: que “els violents són aquests”, que “els feixistes són els altres”, que no tot és comparable. Potser no em vaig explicar prou bé, doncs. La meva intenció no era repartir culpes ni decidir qui té més raó moral, sinó plantejar una pregunta molt més incòmoda i, per mi, molt més important: aquest enfrontament ens apropa o ens allunya de la independència? Perquè jo segueixo pensant que és imprescindible acabar amb el processisme i refer, probablement de manera multipartidista, la causa de l’alliberament nacional. AC respon a moltes pulsions emocionals de la gent, que està farta de tenir por, veu com li canvia el país, queda frustrada per la traïció del 17 i necessita “tornar a guanyar”. Dins d’aquest context, el sistema es defensa i estigmatitza AC de seguida, per tal de mantenir les aigües estancades i seguir surant. I AC opta per endurir aquell argumentari més estomacal i electoralista que no és altre que la lluita contra el Califat. Jo en soc crític perquè equivoquen l’enemic, per molt que sigui rendible, i perquè és injust. Si bé la impossibilitat d’aturar i gestionar la immigració amb les eines autonòmiques és una bomba de rellotgeria per al país, fer-ne únics responsables els musulmans és un error d’anàlisi seriós. I sobretot en soc crític perquè el seu discurs, el seu relat, posa molt fàcil al sistema traçar línies vermelles i condemnar una possible majoria independentista a l’enfrontament ideològic. I, encara pitjor, a la batalla per la moral i les grans causes de la humanitat! Que és el puto parany on ens aboquen sempre. El que més espantava Madrid l’any 17 era, precisament, que a la base independentista no hi havia una guerra ideològica permanent. Gent molt diferent era capaç de posar-se d’acord perquè hi havia una cosa més important al davant. D’aquí que Aznar digués que ens acabaríem enfrontant entre nosaltres. I no ho deia per les nostres discussions de puresa ideològica, sinó perquè ells saben perfectament que, quan entrem en qüestions de política gran, de política d’Estat, som molt immadurs. Si no ho fóssim, tindríem tots clar que la nit de l’homenatge al nostre passat i als nostres morts no es pot convertir en un enfrontament partidista, com si ens hagués visitat el Tullius Detritus de La Zitzània de l’Astèrix amb l’única missió de fer-nos barallar entre nosaltres. Ja hi ha qui m’ha contestat coses magnífiques com “Catalunya serà antifeixista o no serà”, que és una afirmació estrambòtica: serà “antifeixista” o no “serà”. És a dir: si ideològicament i moralment no veieu el món com jo, estic disposat a sacrificar el país. Aquest argument subordina la nació a una condició ideològica i és, per tant, incompatible amb una estratègia nacional transversal. No es pot pretendre construir una majoria d’alliberament nacional exigint abans un certificat de puresa ideològica. El problema és que AC tampoc no pot anar regalant centrades perquè els adversaris de l’independentisme les rematin de cap. Demano racionalitat a tothom. El radical soc jo, doncs. Tots sabem que electoralment la confrontació CUP-AC beneficia tots dos partits, i el que he criticat sempre de la política catalana és precisament l’absència de mentalitat d’Estat: pensar en les enquestes, els titulars i les pròximes eleccions en comptes de pensar a 25 anys. Perquè, al final, el problema no és AC contra la CUP. El problema és que aquesta confrontació pot ser electoralment útil per a tots dos i estratègicament desastrosa per a una causa que necessita arribar molt més enllà de tots dos. Encara que estic comprovant des d’Alhora que pensar a 25 anys no guanya vots, ai las, jo hi perseveraré 😉