Humbert Ruiz

Després d'uns mesos de treball, ja està visible el meu article "El dia que els nazis van bombardejar Martorell". Vull agrair l'ajuda de diverses persones perquè l'hagi pogut escriure. En primer lloc, a l'historiador Jordi Amigó i Barbeta, que se'l va llegir de cap a cap i hi va contribuir amb apreciacions clau. També al genealogista Ramon Benavente, que ha fet diversos arbres genealògics de víctimes del bombardeig. He de donar les gràcies al tècnic de l'Arxiu Municipal de Martorell Miquel Via per la seva paciència davant les meves visites i peticions a deshora. Així mateix, agraeixo a l'estudiant Maria Fonollosa que el deixés llegir el seu treball de recerca sobre la Guerra Civil, centrat en Martorell. Finalment, gràcies als historiadors David Gesalí i David Íñiguez per la seva tramesa de documents. Les principals aportacions del meu article són tres. La primera, el nom d'un soldat fins ara desconegut mort per causa de les bombes aquell fatídic 23 de gener de 1939. La segona, documentació diversa sobre la família tortosina Barreno Espuny, que va perdre dues persones en aquell bombardeig, mare i fill. La tercera i última, l'aclariment definitiu que va ser la Legión Cóndor alemanya i no l'aviació italiana la que va provocar la mort d'unes 20 persones en aquell matí tràgic. academia.edu/126320570/El_di…

En la glossa que algú va fer de Carme Junyent el dia que la vam acomiadar a la seva Masquefa natal, algú va exalçar una capacitat insòlita de la lingüista: escoltava molt bé. No escoltava per deferència o esperant amb ànsia a ficar cullerada en la intervenció de l’altre, sinó esperant respectuosament que l’interlocutor acabés la seva intervenció. Em sembla que aquesta capacitat d’espera és una qualitat rara, és a dir, extraordinària. Però que es pot treballar. Conrear la paciència d’escoltar sense interrompre. Sense explicar-nos per ell. O per ella: el mansplaining s’exerceix sobretot sobre les dones. Posar a la seva boca les nostres paraules. Escoltar l’altre amb atenció és una forma d’humilitat, una manera de moure’s pel món sense les plomes de papagai de la vanitat. És bo recordar-ho quan fem una pausa en el tràfec diari i el silenci de la veu de Carme Junyent es fa més i més eixordador.