Marc Faus

Benvolgut Govern, responsables de Renfe, Adif i Rodalies: una pregunta innocent: vosaltres agafeu mai el tren? Perquè sembla que qui pren les decisions viu força lluny de qui depèn de Rodalies cada dia. És fàcil parlar de paciència i normalitat quan no ets tu qui espera a l'andana sense saber si arribarà a temps, si podrà fer transbordament o si podrà tornar a casa. Agafar Rodalies s'ha convertit en un acte de fe: surts amb un horari i una destinació; l'hora d'arribada queda en mans del destí. Quin servei tan emocionant! Llàstima que no hàgim comprat un bitllet per viure una aventura, sinó per anar a treballar. No demanem miracles, ni catifes vermelles, ni un cafè a l'andana. Només una cosa modestíssima: saber si el tren passarà, quan passarà i si ens durà on hem d'anar. Ja veieu quin luxe! Darrere de cada incidència hi ha persones: dones i homes que es lleven de matinada, perden hores de vida, arriben tard i fan equilibris per complir amb la feina, els estudis i les obligacions. La vida de les usuàries i dels usuaris no pot continuar adaptant-se al desgavell ferroviari. I una cosa ha de quedar clara: no ens feu entrar en una guerra que no és nostra. Respectem les maquinistes i els maquinistes, i el seu dret a reclamar condicions laborals dignes. La seguretat de qui condueix el tren és també la de qui hi viatja. En això no hi ha discussió: totes i tots anem al mateix tren. Però no ens convertiu en ostatges d'una batalla sindical i empresarial. No ens feu triar bàndols ni pagar una factura que no ens correspon. En totes les guerres hi ha víctimes, i en aquesta, majoritàriament, són a les andanes: les usuàries i els usuaris que esperem, perdem hores, arribem tard i assumim les conseqüències d'un conflicte que no hem començat. Mentrestant, tenim infraestructures que no estan a l'altura, trens poc fiables i massa sovint cap informació. Però paciència no ens en falta! Potser ja hem confós la paciència amb la resignació. I no, gràcies. Hi ha qui confon un país aturat amb un país sotmès. Potser es pensa que, si ens fan perdre hores i ens compliquen fins i tot arribar a la feina, acabarem abaixant el cap. Doncs NO! Que ens hàgim acostumat a sobreviure al desgavell no vol dir que l'acceptem. Tenir obligacions i haver d'anar a treballar no és donar-los la raó. No confongueu la necessitat amb la resignació. No estem sotmeses. Ens aixecarem, continuarem reclamant i no ens deixarem trepitjar. El transport públic no és un favor: és un servei essencial, i la dignitat de la gent no pot quedar a l'andana. Continuarem sent la mosca collonera: preguntant, denunciant i incomodant. Defensar els serveis públics, el territori i els drets de la ciutadania no és molestar. És fer país. No demanem un ferrocarril de luxe. Només que faci allò tan extraordinari que se suposa que ha de fer: portar-nos a lloc. Ja n'hi ha prou de mirar cap a una altra banda. Aquesta ciutadania no es resigna i no pensa callar.