Rosa Miró

Benvolgut @vpartal: Permet-me que et repliqui públicament, amb el mateix respecte amb que tu fas la teva crítica pública. Respecte, el teu, del qual no dubto gens, des del moment que reconeixes el sacrifici personal que alguns vam assumir de manera perfectament conscient el 2017 -com explica, per cert, l’estimat amic @antoniobanos_ a “La tertúlia proscrita” d’avui- per tal de fer possible el referèndum. Crec en el dret dels periodistes a criticar els polítics, fins i tot quan aquests estan a l’exili. No crec, en canvi, en el seu dret a estar desinformats i a basar les seves crítiques públiques en aquesta desinformació. Crec que si un periodista vol opinar públicament sobre un tema té el deure professional de no partir de dades errònies o de premisses falses. I em sorprèn que un periodista com tu, que sempre ha fet del màxim rigor la seva bandera, ho hagi fet. Són tres les premisses falses -per errònies- en que es basen les teves tres crítiques. Vaig d’una en una: 1. Parles de la sentència del TJUE del 2019 . I dius que: “Aquella va ser una de les grans victòries de l’exili, potser la més neta de totes, perquè no la va concedir cap govern amic, sinó el dret europeu, aplicat obertament contra la voluntat de l’estat espanyol. I va crear un precedent: Madrid no té la clau de l’escó europeu d’un ciutadà europeu.” En efecte, va ser una de les nostres grans victòries. Però oblides que aquesta sentència va ser rectificada pel mateix TJUE en una nova sentència el setembre del 2024, en que de facto el Tribunal va anul.lar la seva doctrina del 2019. Si el 2019 van dir que no calia prometre la Constitució espanyola per ser eurodiputat, el 2024 els mateixos jutges van dir el contrari. I el “precedent” del qual tu parles va desaparèixer: des del 2024 Madrid tornava a tenir la clau. Es per això -i per res més que per això- que ahir jo vaig haver d’anar a la JEC a prometre la Constitució. Ho saben tots els periodistes que han seguit l’exili i ho saben molt bé a la teva redacció. I, com he explicat a bastament aquests darrers dies en diverses entrevistes i compareixences als mitjans, hi vaig anar sense cap emoció particular. Però hi vaig anar amb la plena convicció que, si aquest tràmit era una condició necessària per representar els meus electors, l’havia de fer. 2. Dius: “No s’entén tanta pressa (…) Però l’escó ja ha estat buit dos anys i escaig, i costa de creure que no pogués esperar uns quants dies més, o unes quantes setmanes.” Costa creure-ho només si estàs desinformat. Dimarts passat vaig fer una compareixença davant de tots els mitjans a Brussel.les per explicar perquè no podia demanar a la JEC un canvi de data. Vaig explicar que segons el meu advocat la JEC ens havia parat una trampa i si recorríem la seva decisió de citar-me el dia 22 hi havia dos riscos molt alts: o bé que fessin córrer la llista o bé que entréssim en un bucle de recursos que podia durar tot el que queda de legislatura europea. Les agències van recollir aquestes explicacions i diversos mitjans -entre ells @VilaWeb- les van publicar. Si parles amb en @boye_g t’ho explicarà encara molt millor. Per tant, no: no podia demanar un canvi de data i posposar-ho. Sinó òbviament ho hauria fet. (acabo el FIL en un segon tuit👇🏾)