Albert Castany

És molt graciós que en Martín ens expliqui que Madrid ha crescut tant en PIB per càpita gràcies a l'arribada de llatinoamericans treballadors, i no dels ganduls, quan ell sap tan bé com jo que molts dels llatinoamericans més ambiciosos i qualificats prefereixen emigrar als Estats Units, no a Espanya. Encara és més graciós que atribueixi aquest creixement a la immigració llatinoamericana quan les dades oficials del Ministeri de Treball indiquen que els treballadors de nacionalitat americana guanyen, de mitjana, MENYS que els africans que tant critica (18.725,6€ vs. 18.951,1€), un 28% menys que els europeus comunitaris (25.950,8€) i un 35% menys que els espanyols (28.662,5€). I que, en canvi, obviï el forat negre en què s'ha convertit Madrid, absorbint bona part de l'activitat econòmica i productiva del seu entorn per construir el «Gran Madrid» a cop de talonari públic, en un joc de suma zero absurd i desastrós per a Castella. I tot plegat, mentre els madrilenys es veuen obligats a pagar preus de Nova York per un catau sense finestres al barri de Salamanca... A Catalunya, Martín, tenim molts problemes a resoldre, però molts d'ells són circumstancials i reversibles. El que em sembla d'una arrogància i una ignorància extraordinàries és que tinguis la barra de qualificar de «càncer nacionalista» la societat catalana, que ha fet aportacions a la cultura, la ciència i el progrés de la humanitat que molts països sencers no han estat capaços d'igualar. Veuràs, episodis de decadència similars, i de molt pitjors, els hem viscut multitud de vegades al llarg dels últims tres segles. I, malgrat tot, Catalunya és el bressol de figures com Miró, Tàpies, Dalí o fins i tot Picasso, inexplicable sense Barcelona; arquitectes com Gaudí i Domènech i Montaner o urbanistes com Ildefons Cerdà; cuiners com Ferran Adrià, els germans Roca o Carme Ruscalleda, que han revolucionat la gastronomia mundial; esportistes com Kilian Jornet, Toni Bou o Marc Márquez, que dominen amb mà de ferro les seves respectives disciplines, i una institució com el Barça, amb una Masia única al món que, de la mà de Cruyff, ha format generacions de futbolistes guanyadors extraordinaris; científics de talla mundial com Joan Oró, Ramon Margalef, Valentí Fuster, Joan Massagué o Josep Baselga; i una tradició industrial i emprenedora que, des de la Revolució Industrial fins avui, ha estat capaç de construir multinacionals com Grifols, Puig, Mango, Fluidra o Hipra i convertir Catalunya en un dels pols industrials, científics i tecnològics a Europa. I per si tot això fos poc, fins i tot vam tenir un paper destacat en el naixement de la teva Argentina independent! Dos catalans de Mataró, Domènec Matheu i Joan Larreu, van formar part de la Primera Junta de Govern de 1810, i Blai Parera, format a Catalunya, va compondre la música de l'himne nacional argentí. Ironies del destí... I tot això no és fruit de la casualitat. És el resultat d'una societat amb una identitat pròpia, una cultura del treball, una tradició associativa i una capacitat extraordinària de generar talent, innovació i riquesa, fins i tot en les circumstàncies més adverses, com ho és pertànyer a un Estat fallit com Espanya. Per això, Martín, no confonguis els problemes conjunturals de Catalunya amb una decadència irreversible. Els governs passen, les polítiques canvien i els cicles econòmics es capgiren. Però el talent, la cultura, les institucions i la tradició emprenedora d'un país no desapareixen d'un dia per l'altre. Catalunya no és el producte d'una conjuntura política ni d'un cicle econòmic favorable. És el resultat de segles d'història, d'una societat que ha estat capaç de reconstruir-se després de guerres, derrotes, dictadures i tota mena d'adversitat i de tornar a situar-se a l'avantguarda del progrés europeu una vegada i una altra. Fa segles que ens doneu per acabats. I fa segles que us equivoqueu. Tranquil, @martinvars, que Catalunya continuarà produint genis, empreses i riquesa molt després que les teves lliçons sobre la nostra decadència hagin caigut en l'oblit.