Antoni Gomis Ollé

Vols entendre d'on surt l'abisme polític i jurídic entre Espanya i Catalunya? Compara els seus dos fundadors històrics: Pelai d'Astúries (s. VIII) i Guifré el Pilós (s. IX). L'un és un mite reconstruït 150 anys més tard per ressuscitar l'absolutisme visigot de Toledo; l'altre és un estadista documentat en centenars de pergamins originals que posa les bases de la Catalunya europea i pactista. Trencant mites i llegendes, aquí tens la veritat documental: * Pelai (718-737): El mite sense documents i l'obsessió per Toledo De Pelai no es conserva ni un sol document contemporani signat per ell. Ni tan sols a la làpida del seu fill Fàvila a Cangues d'Onís (737) cap d'ells s'anomena rei ("Rex"), sinó simple "famulus Christi". El relat de Covadonga i de Pelai com a hereu dels reis gots de Toledo no es va escriure fins al 881-883, a les Cròniques d'Alfons III, amb un objectiu ideològic: justificar l'expansió militar ressuscitant el vell regne visigot. * Guifré el Pilós (870-897): Actes notarials, pagesos lliures i Europa De Guifré el Pilós no ens calen llegendes (la de les quatre barres de sang és un relat heràldic segles posterior que no amaga l'estadista real): tenim les actes de consagració i els pergamins originals de Ripoll i Sant Joan de les Abadesses. Entre el 878 i el 897, mentre l'Imperi Carolingi cau, Guifré unifica els comtats de Barcelona, Girona-Osona, Urgell, Cerdanya i Conflent, i inicia la transmissió hereditària sobirana del Casal de Barcelona sense demanar permís als reis francs. Repobla la Catalunya central mitjançant l'aprisió (atorgant terres en lliure alou a pagesos lliures) i funda els monestirs de Sant Joan (887) i Ripoll (888) connectant el país amb la cultura carolíngia europea. * El xoc de dos models: Liber Iudiciorum vs. Usatges de Barcelona * El llegat dels reis asturlleonesos va ser restaurar el Liber Iudiciorum visigot (traduït com a Fuero Juzgo i culminat a les Partidas i l'Ordenamiento de Alcalá de 1348), basat en la sobirania vertical on el Rei fa la llei tot sol i cap institució pot anul·lar la seva voluntat. * A Catalunya, tot i usar inicialment el Liber Iudiciorum per inèrcia en plets locals, la societat articulada per la dinastia de Guifré aviat el va superar. Als segles XI i XII, els seus descendents promulguen els Usatges de Barcelona (Usatges 3 i 64): el dret ja no emana del caprici diví d'un monarca absolut, sinó del pacte amb la terra. * El divorci definitiu de 1251 i les Constitucions de Catalunya Mentre Castella convertia el codi visigot de Toledo en la seva bíblia política, Catalunya va fer el contrari: a les Corts de Barcelona de 1251 (Volum III de la Compilació de 1704, Llibre I, Títol VIII, Const. I), Jaume I i els Braços van prohibir explícitament i per sempre les lleis gòtiques a tot el territori català! Sobre aquella llavor de Guifré i dels Usatges es va aixecar l'arquitectura de les Constitucions de Catalunya: les Corts de 1283 (on el Rei no pot legislar sol), la llibertat pagesa de Guadalupe (1486), el "Poc Valria" (1481) i el Tribunal de Contrafaccions (1702-1706). Ells reivindiquen Pelai perquè el seu model d'Estat continua sent el de Toledo i el decret militar de 1714: poder vertical imposat per sobre dels ciutadans (serfs). Nosaltres som fills del llinatge institucional de Guifré el Pilós, dels Usatges i de les Corts Catalanes: una nació europea on el poder només és legítim si neix del pacte i respecta la llei. De la Llei milenària Catalana de 1706 a la Quarta Compilació! Visca les Constitucions de Catalunya!

Treure la làpida de Fàvila de l'any 737 a Cangues d'Onís com a prova dels "1.200 anys de continuïtat legislativa d'Espanya" és un autogol històric de proporcions bíbliques. Analitzem què diu realment aquesta pedra i per què enfonsa la teva tesi: * UNA LÀPIDA PRIVADA ON NO APAREIX NI ESPANYA NI CAP TÍTOL DE REI Si t'haguessis llegit el text llatí gravat a la làpida de la capella de la Santa Creu (737), sabries que ni anomena Espanya, ni Toledo, ni els visigots, ni cap llei, i que Fàvila ni tan sols es titula "Rex" (Rei), sinó un simple "famulus Christi" (servent de Crist) que dedica un petit temple familiar amb la seva dona Froiliuba i els seus fills al costat d'un dolmen megalític. Presentar la inscripció votiva d'un cabdill muntanyenc local com la prova d'un "Estat espanyol" amb continuïtat legislativa des del 737 fa riure qualsevol epigrafista i historiador seriós. * DATACIÓ PER L'ERA HISPÀNICA NO VOL DIR "ESTAT ESPANYOL" Dius que té "datació hispanogoda" perquè posa "Era DCCLXXV" (Era Hispànica 775, any 737). Confondre un calendari romà antic amb una unitat política o legislativa és com dir que avui tots som ciutadans de l'Imperi Romà perquè fem servir el calendari Julià/Gregorià, o que Portugal i Castella eren el mateix Estat a l'Edat Mitjana perquè tots dos dataven els pergamins per l'Era d'August. A Catalunya, en canvi, des del segle VIII i IX datàvem pels anys dels reis francs i de l'Encarnació, mirant cap a l'Europa carolíngia. * LA CONTINUÏTAT NEOGÒTICA ERA UNA INVENCIÓ DEL SEGLE IX (I NO DEL 737) Tota l'arqueologia i la historiografia moderna (des de Barbero i Vigil fins a Besga Marroquín o Escalona) han demostrat que el mite de la "continuïtat visigòtica de Toledo a Astúries" no existia el 737 amb Pelai i Fàvila: va ser una invenció ideològica fabricada cent cinquanta anys més tard a la cort d'Alfons III (Cròniques d'Albelda i d'Alfons III, cap a l'any 881-883) per intentar legitimar l'expansió del Regne de Lleó apropiant-se del cadàver del regne visigot de Toledo. * MENTRE VOSALTRES RECLAMÀVEU EL LIBER IUDICIORUM VISIGOT, CATALUNYA EL PROHIBIA PER LLEI I aquí tens la diferència jurídica abismal entre el vostre mite asturià i l'Estat de dret català: mentre la monarquia asturlleonesa i castellana va acabar recuperant el Liber Iudiciorum visigot (Fuero Juzgo) per justificar l'absolutisme reial on la voluntat del monarca estava per sobre dels súbdits, Catalunya va néixer trencant amb aquest passat autoritari. Primer amb els Usatges de Barcelona (s. XI-XII) i després a les Corts de Barcelona de 1251 (recollit al Volum III de la Compilació de 1704, Llibre I, Títol VIII, Const. I), on Jaume I i els Braços van prohibir explícitament i a perpetuïtat les lleis gòtiques i toledanes a tot el territori català per blindar el nostre propi sistema pactista. Menys confondre la làpida d'una ermita asturiana del 737 amb el BOE i més llegir les Constitucions que van prohibir el dret visigot a casa nostra: de la Llei Catalana de 1706 a la Quarta Compilació! Visca les Constitucions de Catalunya!

Confondre el lloc on el Rei signa un document amb la jurisdicció sota la qual ho fa és d'un analfabetisme institucional còmic. T'acabes de fer un autogol històric de manual amb el cas de 1494 i el nomenament de Joan Baptista Gori de 1636: * EL 1494 MADRID NI TAN SOLS ERA CAPITAL DE RES Dir que "des de 1494 els jutges de Catalunya es triaven a Madrid" fa riure qualsevol historiador: el 1494 Madrid era una vila castellana irrellevant (no va ser cort fins a Felip II el 1561!). El que es va crear el 1494 a instàncies de Ferran II va ser el Consell Suprem d'Aragó, un òrgan estricte de la Corona catalanoaragonesa (totalment separat de Castella) que acompanyava el monarca allà on viatgés perquè pogués despatxar els afers com a Comte de Barcelona. Si el Rei era a Nàpols, a Saragossa o (des de 1561) a Madrid, signava des d'allà! * QUI ERA JOAN BAPTISTA GORI (1636) I COM ES NOMENAVEN ELS JUTGES ABANS DE 1714? El document que mostres de 1636 prova exactament el contrari del que dius: * Joan Baptista Gori era un jurista català (natural del Principat). Per què? Perquè les Constitucions de Catalunya (Llibre I, Títol LVI de la Compilació de 1704) prohibien taxativament que cap castellà o estranger pogués ser jutge de la Reial Audiència de Catalunya! * El Rei (com a Comte de Barcelona, i assessorat pels regents catalans del Consell d'Aragó) no podia nomenar qui li donés la gana a dit com a Castella: havia d'escollir obligatòriament entre doctors en dret naturals de Catalunya, que havien de jurar solemnement observar les Constitucions de Catalunya abans d'exercir i jutjar exclusivament en llengua catalana i segons el Dret Català. * A més, aquests jutges de la Reial Audiència estaven sotmesos al "Poc Valria" de 1481 (qualsevol sentència seva contra les Constitucions era nul·la ipso facto), a les Visites d'inspecció de la Generalitat i, des de 1702-1706, al Tribunal de Contrafaccions, on els Tres Comuns de Catalunya podien inhabilitar-los i multar-los sense que el Rei ho pogués impedir ni indultar! * QUÈ VA FER LA NOVA PLANTA BORBÒNICA EL 1716 QUE PRETENS BLANQUEJAR? Amb el Decret de Nova Planta (1716), Felip V va abolir aquest blindatge per la força de les armes: va omplir la nova Audiència de jutges castellans forasters presidits per un Capità General militar, va prohibir el català als judicis, va suprimir el Tribunal de Contrafaccions i va imposar que els magistrats jutgessin sense cap límit constitucional que frenés el Rei. Que el Comte de Barcelona signés a Madrid el nomenament d'un jutge català sotmès a les Constitucions de Catalunya no té res a veure amb l'ocupació judicial castellana de 1716. Menys manipular pergamins que no saps llegir i més rigor documental: de la Llei Catalana de 1706 a la Quarta Compilació! Visca les Constitucions de Catalunya!

Dir que Espanya té 1.200 anys de continuïtat legislativa mentre afirmes que les Constitucions de Catalunya no s'aplicaven a tot el territori és una barreja còmica de ciència-ficció visigòtica i desconeixement absolut del dret català. Desmuntem aquesta doble invenció amb els textos legals a la mà: * LA FAL·LÀCIA DE QUE LES CONSTITUCIONS NO S'APLICAVEN A TOT EL TERRITORI CATALÀ Confons els costums locals secundaris (com les Costums de Tortosa, el Recognoverunt Proceres de Barcelona o les Costums de Girona) amb la Llei Suprema de l'Estat. Si haguessis obert el Volum I de la Compilació de 1704 (Llibre I, Títol XIV, Constitució I de Pere II a les Corts de Barcelona de 1283, "Volem, estatuïm i ordenam") o la Constitució de 1599 (Llibre I, Títol XXX, Constitució I sobre l'ordre de prelació de fonts), hauries llegit que les Constitucions Generals i Capítols de Cort eren la llei comuna, única i suprema que obligava tots els habitants i totes les jurisdiccions (tant reials com senyorials o eclesiàstiques) de tot el Principat de Catalunya i dels Comtats de Rosselló i Cerdanya, des de Salses fins al Cinca i l'Ebre. Qualsevol privilegi senyorial, costum local o acte del Virrei que contradigués una Constitució General de Corts era automàticament nul de ple dret a tot el país segons la Constitució de l'Observança ("Poc Valria", 1481) i era tombat pel Tribunal de Contrafaccions (1702-1706). * EL MITE DELS "1.200 ANYS DE CONTINUÏTAT LEGISLATIVA D'ESPANYA" De quina Espanya de l'any 826 ens parles, si el 826 la major part de la península era l'Emirat de Còrdova i a la resta hi havia el Regne de Pamplona, el Regne d'Astúries i els Comtats Catalans de l'Imperi Carolingi? * Fins al 1714 i el 1833 no va existir mai cap "legislació comuna espanyola": Castella es regia per les Partidas i l'Ordenamiento de Alcalá, Navarra pel seu Fuero General, Biscaia pels seus Furs, Aragó pels Furs d'Aragó, València pels Furs de València i Catalunya per les seves Constitucions. * Si amb els "1.200 anys" et refereixes al Liber Iudiciorum visigot (Fuero Juzgo), t'acabes de fer un autogol històric monumental: precisament a Catalunya, Jaume I a les Corts de Barcelona de 1251 (recollit al Volum III de la Compilació de 1704, Llibre I, Títol VIII, Const. I) va prohibir expressament i per sempre les lleis gòtiques a tot el territori català per consagrar l'exclusivitat dels Usatges de Barcelona i de les Constitucions de Catalunya. * LA CONTINUÏTAT REAL: GAIREBÉ 1.000 ANYS DE DRET CATALÀ VIGENT AVUI MATEIX Saps qui sí que té una continuïtat jurídica mil·lenària documentada i ininterrompuda des dels Usatges del segle XI fins al 2026? Catalunya. Perquè mentre la vostra història legislativa és un trencaclosques de pronunciaments militars i deu constitucions diferents en dos segles, el Dret Civil de Catalunya vigent avui mateix (Article 111-1 i Disposició Final Quarta del Codi Civil de Catalunya actual) connecta jurídicament i sense interrupció amb les Compilacions de 1413, 1588 i 1704. Menys inventar-se regnes d'Espanya a l'any 800 i més llegir la prelació de fonts de 1599: de la Llei Catalana de 1706 a la Quarta Compilació! Visca les Constitucions de Catalunya!